EL CEMENTIRI DE PRAGA

Som al mes de març de 1897, a París, espiant des de les primeres pàgines d'aquesta magnífica novel·la a un home de seixanta-set anys que escriu assegut a una taula, en una habitació abarrotada de mobles: el capità Simonini, un piemontès establert a la capital francesa, que des de molt jove es dedica al noble art de crear documents falsos.

Home de poques paraules, misogin i golafre impenitent, el capità s'inspira en els fulletons de Dumas i Sue per donar fe de complots inexistents, fomentar intrigues o difamar les grans figures de la política europea. Cavaller sense escrúpols, Simonini treballa al servei del millor postor: si primer fou el govern italià qui va pagar per les seves impostures, després van arribar els encàrrecs de França i Prússia, i fins i tot Hitler acabarà aprofitant-se dels seus malvats oficis.

Trenta anys després de publicar El nom de la rosa, Umberto Eco torna per mostrar-nos que, en la literatura i en la vida, res no és el que sembla i ningú és qui realment diu que és: tot és segons convingui, i qui triomfa, ara i sempre, és el rufià que desconfia de tots i es manté alerta, tot i que gairebé no es mogui de la taula on l'hem vist al principi, quan no sabíem que Simonini i els homes com ell encara són aquí, entre nosaltres, i han vingut per quedar-s'hi.